lunes, 27 de junio de 2011

La importància de la nutrició esportiva. Per què hem de tenir en compte el ferro?

Ja sabeu que m'agrada molt la nutrició esportiva, i fins al moment, a part de l'entrada que vaig fer sobre les begudes ensucrades, que més aviat era de caire "saludable", no he tractat el tema de l'alimentació en cap escrit. Aprofitant que en la última actualització em vaig quedar amb ganes d'explicar-vos més coses sobre el tema, crec que pot ser interessant que us parli de la importància d'aquest mineral en el rendiment esportiu, sobretot en el cas d'esports de resistència que vaig tractar en l'últim escrit. Per això, si no us l'heu llegit abans, us recomano que feu una llegida a (El consum màxim d'oxigen (VO2màx), el secret del rendiment en els esportistes de resistència) per situar-vos en el context de l'esport de resistència.

En les últimes dècades (com veiem al gràfic) s'està començant a donar més importància a la nutrició humana, i en la dels esportistes també. És obvi que a partir de l'alimentació es pot millorar el rendiment, la recuperació de l'esforç i fins i tot la prevenció de lesions. La nutrició esportiva és un factor importantíssim pel rendiment, i pocs esportistes "l'exploten" correctament. Sovint es prefereix la opció de suplementació en comptes d'una dieta equilibrada i personalitzada segons les necessitats de l'esportista, i no es tenen en compte molts factors que per exemple, intervenen en l'absorció del nutrient.

Em centraré en el ferro. Començaré fent una explicació de la importància que té en el rendiment de d'esportista, explicant-vos sobretot el funcionament de l'hemoglobina.  Seguidament, quan ja sapigueu la gran importància que té, us citaré els requeriments que se'n necessiten, el gran problema que hi ha en la seva absorció i  us diré quines són les estratègies dietètiques que es coneixen fins al moment per millorar-ne la seva absorció.

A l'anterior post ja us vaig comentar que tenia una funció importantíssima a la hora de transportar l'oxigen des dels pulmons fins als teixits. Seguidament us explicaré (intentant fer-ho entenedor) com es realitza aquest procés, en el que hi pren part sobretot l'hemoglobina. La funció de "transport" no és l'única funció del ferro però, en té més. També està implicat en el transport d'electrons, formant part del citocrom de la cadena respiratòria, i a més a més, forma part de diferents enzims, permetent que es puguin realitzar múltiples reaccions al nostre cos.
Ja veieu que us vaig parlant de l'hemoglobina, però encara no us he explicat què és. L'hemoglobina és una proteïna que circula per la sang, i que com el seu nom indica, està constituïda per dues parts. Un grup hemo (que permetrà unir l'oxigen) i la globina, que és el component proteic. L'àtom de ferro (del grup hemo) es pot trobar en forma ferrosa (Fe2) de manera que pot unir oxigen, o en forma fèrrica (Fe3) impedint la unió d'oxigen.
Cada molècula d'hemoglobina és capaç d'unir 4 molècules d'oxigen de manera reversible (per tant, també les podrà alliberar), i ho fa de forma
al·lostèrica. És a dir, que actua amb cooperativitat, de manera que li és molt difícil fixar la primera molècula d'oxigen, li costa bastant fixar la 2a, la 3a encara li costa menys i a la 4a no li costa gens. Aquest mateix procés és el que passa quan l'hemoglobina ha d'alliberar l'oxigen als teixits, on li costa més alliberar la 1a molècula i molt poc la última.
Ara ja sabem que l'hemoglobina transporta l'oxigen a partir de la sang, agafant-lo als alvèols dels pulmons i alliberant-lo als teixits que necessiten oxigen, però com és que a un lloc capta l'oxigen i a l'altre l'allibera?
Doncs depèn del percentatge de la pressió d'oxigen que hi ha a l'entorn de la molècula d'hemoglobina i de 4 factors més. Així, als alvèols pulmonars, on hi haurà una pressió d'oxigen molt elevada, l'hemoglobina es carregarà amb les 4 molècules d'oxigen (saturant-la al 100%), mentre que als teixits, on hi ha una pressió d'oxigen molt baixa, afavorirà que l'oxigen es pugui alliberar. Però per poder-se alliberar, és necessari la presència d'altres factors, si no s'anirien alliberant molècules d'oxigen "pel camí" a mesura que baixés la pressió d'oxigen.
Un dels factors que ajuden a què s'alliberi l'oxigen de l'hemoglobina i es quedi als teixits és la presència d'un metabòlit que hi ha al teixit "receptor" anomenat 2,3-bisfosfoglicerat (BPG), que s'uneix a l'hemoglobina, en una reacció que seria com si li prengués el lloc a l'oxigen.
Un altre factor és "l'efecte Bohr", que consisteix en què un augment de l'acidesa afavoreix l'alliberació de l'oxigen. Com vau veure a l'actualització del VO2màx, quan hi ha contracció muscular, un dels productes de desfet que queda és el CO2 (Diòxid de carboni). Per si no ho sabíeu, el CO2 és àcid, i per tant, el múscul que genera energia tindrà CO2 (i tindrà un medi àcid) que afavorirà l'alliberació de l'oxigen i a sobre, el diòxid de carboni (CO2) s'unirà a l'hemoglobina per ser eliminat mitjançant la respiració.
La temperatura és l'altre factor. De tots és sabut que la producció d'energia també genera escalfor, i l'alta temperatura que hi ha als músculs que s'utilitzen per generar moviment, també afavoreixen l'alliberació d'energia.

L'hemoglobina s'ha de diferenciar de la mioglobina. La mioglobina no és un transportador de l'oxigen, sinó que es troba al múscul, fent una funció de reserva (suplementaria) d'oxigen, i cada molècula de mioglobina només pot fixar una molècula d'oxigen. Per poder mantenir unit l'oxigen, la mioglobina mostra més afinitat que l'hemoglobina, i per això no s'utilitza mai l'oxigen que hi ha a la mioglobina en situacions de repòs, i només s'utilitzaria en casos especials d'activitat física. Al gràfic que us adjunto es veu com l'hemoglobina allibera oxigen (perd saturació) a pressions d'oxigen més baixes, i per tant, és més "generosa" a la hora de donar oxigen, sent un molt bon transportador, mentre que la mioglobina subministra poc oxigen.

Per tant, el ferro és imprescindible per aportar oxigen als teixits. Sense oxigen no podem viure, i si en tenim un dèficit el nostre organisme funcionarà erròniament, disminuint el rendiment esportiu i impedint que hi hagi una bona recuperació, donant-nos una sensació de cansament constant. La patologia causada pel dèficit de ferro s'anomena anèmia ferropènica, i és més o menys freqüent en esportistes de resistència i en dones fèrtils.
Que el ferro tingui funcions tant importants no significa que en necessitem grans quantitats, de fet només en tenim uns 4 grams, i més del 60% està formant part de l'hemoglobina. Encara que la mioglobina faci una funció de magatzem, els veritables magatzems de ferro són el fetge, la melsa i la medul·la òssia, on s'hi emmagatzema en forma de ferritina, d'hemosiderina i de ferro.
Les necessitats de ferro en sedentaris s'estima que són d'uns 10mg pels homes i uns 15-17 per les dones. Les dones tenen unes necessitats més altes com a conseqüència de la pèrdua de sang a partir de la menstruació, i és que en pèrdues de sang, com és lògic, també hi ha pèrdua de glòbuls vermells i de l'hemoglobina corresponent. Per altra banda, els esportistes ben entrenats (després d'anys d'entrenament) aconsegueixen unes adaptacions al seu organisme. Casi tothom sap que el cor es fa més gran, i no tanta gent sap que augmenta el volum de sang total, i per tant, també la quantitat d'hemoglobina. Aquest és un dels altres factors que ajuda a què un entrenat rendeixi millor que algú desentrenat.
Tornant a les necessitats de ferro, en els esportistes vindran molt determinades pe
r les excrecions que se'n faci d'aquest mineral. Les principals pèrdues són degudes a la respiració, sudoració, orina i femtes. D'aquesta manera, la quantitat de ferro perduda és de 1mg/dia en homes sedentaris (1,75mg en esportistes de resistència masculins i 2,3 en femenines).
Si esteu llegint l'escrit amb atenció, potser us haureu adonat d'unes dades que no concorden. Us he explicat que un home sedentari necessita ingerir una quantitat de ferro d'uns 10mg/dia, mentre que només en perd 1mg/dia. Què passa amb aquests 9mg/dia que hi ha de diferència? Doncs el què passa és que no s'absorbeixen. El procés d'absorció del ferro és molt complex i poc efectiu, i per això és tant freqüent veure esportistes de resistència amb dèficit de ferro o utilitzant suplementació de ferro.

El què us explicaré a continuació correspon a quins aspectes s'haurien de tenir en compte de la dieta per aconseguir absorbir una mica millor aquesta quantitat de ferro que es necessita d'una manera natural, sense haver d'utilitzar suplements. Són estratègies que he pogut portar a la pràctica i comprovar que són molt efectives, no només evitant un dèficit de ferro sinó aconseguint uns valors d'hemoglobina i dels diferents marcadors de l'estat del ferro excel·lents. A més, el rendiment esportiu fou molt bo i he estat buscant (sense èxit) si l'aport natural a partir d'aliments podria provocar un guany de rendiment superior a l'aport "artificial" a partir de suplements. Se'n podria fer un estudi. Del què sí que hi ha evidència científica és que a partir d'una dieta personalitzada i equilibrada (ben programada) és suficient per cobrir tots els requeriments energètics i nutricionals.

Bé, passem al tema de l'absorció perquè no em vull allargar molt més.
L'absorció del ferro variarà segons la forma química en què es trobi. M'explico, als aliments el podem trobar de dues formes. El podem trobar en forma ferrosa (Fe2), que és el ferro hemo, o en forma fèrrica (Fe3), que és el ferro no hemo. Aquest factor farà variar molt la seva absorció, i des del punt de vista dietètic, l'hi haurem de donar molta importància.
El ferro hemo (carn vermella, peix, ...) el trobem a alguns aliments d'origen animal (40% del total del Fe d'origen animal aprox.) i en cap d'origen vegetal. L'absorció d'aquest "tipus" de ferro és molt millor que la del no hemo, i tot i que el procés és molt complex, s'absorbeix sense interaccionar amb els altres constituents de la dieta, majoritàriament a la part proximal de l'intestí prim (al duodè). S'absorbeix un 20% aprox. del total de ferro hemo que ingerim a la dieta.
Veiem que el ferro no hemo és el que ingerim principalment en la dieta. Ho és el 60% del ferro que trobem en els aliments d'origen animal, i tot aquell que trobem en els aliments d'origen vegetal. Malauradament, el ferro no hemo s'absorbeix pitjor que l'hemo, però per sort, a partir de la dieta en podem millorar la seva absorció. L'absorció del ferro no hemo encara és més complexa que la de l'hemo. Com ja he dit, el no hemo es troba en forma fèrrica (Fe3), i per absorbir-se s'ha de reduir a forma ferrosa (Fe2). Per realitzar aquest procés, sembla ser que hi intervé l'acció de l'àcid ascòrbic (Vitamina C) i l'acidesa gàstrica en general.
A més a més, l'absorció del ferro no hemo dependrà del balanç de ferro que hi hagi a l'organisme en el moment de l'absorció. Si els nivells de ferro són alts, la quantitat de ferro no hemo absorbida serà menor. Per altra banda, el ferro hemo no té en compte aquest factor.

Per un esportista de resistència, que necessita "grans" quantitats de ferro li és un problema que la major quantitat de ferro que ingereix en la dieta (ferro no hemo) se li absorbeixi tant malament (5 o 6% del total de ferro no hemo ingerit). Serà importantíssim doncs, que tingui en compte les diferents estratègies dietètiques que hi ha per millorar-ne la seva absorció. Us deixo quines són les estratègies conegudes fins al moment:
  • Combinar aliments que continguin ferro no hemo amb àcid ascòrbic (Vitamina C) o altres àcids, com el cítric. Per exemple, una bona estratègia seria menjar-se una taronja per postres després d'haver-se menjat un plat de llenties. Amb aquesta estratègia s'aconseguirà acidificar el medi de l'estómac i facilitar el procés de forma fèrrica a ferrosa per poder-se absorbir.
  • Combinar aliments que continguin ferro hemo no hemo amb altres que continguin ferro hemo, com la carn. Un exemple d'aquesta estratègia ja el fem de forma "tradicional". Seguint amb l'exemple de les llenties, servir les llenties amb xoriç (conté ferro hemo) provoca que s'augmenti l'absorció del ferro no hemo de les llenties.
  • Evitar combinar en el mateix plat aliments rics en ferro i aliments rics en calci. L'absorció de calci impedeix que el ferro s'absorbeixi correctament. Hi ha qui es pren el suplement de ferro per esmorzar just després de prendre's un got de llet. El què està fent és llençar els diners que val els suplements de ferro.
  • No incloure fibra en el mateix àpat ni consumir cafè o tè després d'un àpat ric en ferro no hemo. Aquests contenen unes substàncies que també interfereixen en l'absorció del ferro no hemo.
Com veieu, hi ha raons de sobres per inclinar-se cap a tenir cura de l'alimentació en comptes de començar a utilitzar suplements per tot. Tot i això, és important que existeixin els suplements de ferro ja que davant d'un cas d'anèmia ferropènica serà important restablir els nivells correctes de ferro amb l'ajuda dels suplements. Un altre cas "extraordinari" és el cas de les esportistes de resistència femenines. Els seus altíssims requeriments poden provocar que tot i una bona planificació de la seva dieta, l'aport de ferro sigui insuficient, i s'hagi de recorre a complementar la dieta amb algun suplement de ferro sempre que una analítica informi de la seva necessitat.

domingo, 1 de mayo de 2011

El consum màxim d'oxigen (VO2màx), el secret del rendiment en els esportistes de resistència

Un bon temps després de l'últim post, i havent acabat ja el projecte de la Guia PRENTES que us comentava a l'últim escrit, actualitzo el meu blog amb un tema que m'agrada molt. Avui us parlaré sobre la resistència, i més concretament sobre el consum d'oxigen. Podria fer-me realment pesat explicant-vos en detall tots els processos que es duen a terme a l'organisme des que l'ésser humà inspira aire en busca d'oxigen fins que l'expira tot eliminant diòxid de carboni, però intentaré que la meva explicació no us sigui una tortura i adaptaré l'escrit de manera que sigui entenedor, incloent-hi exemples per facilitar-ne la comprensió.
Abans de centrar-nos de ple en el tema, m'agradaria fer una introducció per situar-vos.

En tot moment necessitem energia. Ara, sense que en siguis conscient, estàs gastant energia per tal que el teu cor bategui o puguis respirar. L'energia que es necessita però, procedirà de diferents vies segons quina sigui l'activitat que es realitza. Us diferenciaré breument les 3 vies que hi ha:
-La via anaeròbica alàctica és la que ens proporciona una intensitat d'exercici més gran. Els substrat que utilitza el cos per produir aquest tipus d'energia és l'ATP que hi ha lliure als propis músculs i el Fosfat de creatina. Seria meravellós poder competir sempre a aquesta intensitat perquè a sobre no ens deixa cap element de desfet, però els dipòsits del nostre organisme d'aquests tipus de substrat són molt petits, i només ens poden subministrar energia per uns 10 - 12 segons. Un exemple el podem veure en els atletes de 100 metres, i com el seu nom indica (anaeròbica), no necessita la presència d'oxigen per produir energia. És per això que a vegades hi ha atletes que competint els 100m llisos ni tant sols respiren. No els hi fa falta per obtenir l'energia.

-La via anaeròbica làctica també ens dóna una gran intensitat (menys que la alàctica), i utilitza com a substrat els hidrats de carboni. El problema torna a estar novament en la seva poca durada (uns 90 segons), que queda limitada per haver-hi un descens del pH muscular. M'explico: per l'obtenció d'energia de forma anaeròbica a partir dels hidrats de carboni, queda com a element de desfet l'àcid làctic. Aquest àcid no s'elimina fàcilment, i s'acumula a la sang, fent baixar el pH i donant aquella sensació de cremor als músculs que segur que heu tingut alguna vegada quan heu volgut córrer més ràpid del compte. Seguint amb l'atletisme per posar un exemple, els atletes de 400m utilitzen principalment aquesta via per donar la volta a la pista d'atletisme.

-La via aeròbica és la que ens dóna energia per produir menys intensitat de les 3 vies, i pot utilitzar com a substrat per generar energia els hidrats de carboni, greixos i excepcionalment proteïnes. L'únic inconvenient de la via és que la intensitat d'energia que ens dóna és "baixa", ja que la durada és il·limitada, i com a elements de desfet deixa aigua (no genera cap mena de problema a l'organisme) i diòxid de carboni (s'elimina per la respiració). Un exemple claríssim seria una marató.

Com podeu veure, una competició de resistència està totalment associada a la via metabòlica aeròbica. Per tant, l'esportista bo de resistència haurà de tenir unes característiques concretes en aquesta via. Us explicaré amb una mica més de detall com funciona la via aeròbica.

Quan practiquem activitat física, el teixit muscular necessita energia per contraure's i poder provocar així moviment. Ja us he comentat que a partir de la via aeròbica, l'energia es pot aconseguir a partir dels lípids (o greixos), a partir dels hidrats de carboni i molt excepcionalment a partir de proteïnes també. Als músculs hi tenim una petita reserva d'hidrats de carboni, emmagatzemats en forma de glicògen, que estaran disponibles per produir energia relativament ràpid si la intensitat d'energia ho requereix (després de patir el procés de la glucogenolisi i altres reaccions fins a obtenir ATP). Però la immensa majoria  de substrat utilitzable per produir energia no està al múscul. Els greixos estan majoritàriament al teixit adipós i bona part de les reserves de glúcids (hidrats de carboni) estan al fetge. Necessitarem doncs, transportar d'alguna manera els substrats fins als músculs perquè allà es puguin oxidar i transformar-los en energia. Aquí és on agafa el protagonisme la sang i tot el sistema cardiovascular en general, que també transportarà l'oxigen als teixits per poder realitzar les oxidacions necessàries a les mitocòndries.

L'oxigen no té la propietat de poder circular lliurament per la sang, sinó que ha de "viatjar" unit a una molècula. Aquesta molècula s'anomena hemoglobina, i està composta (entre d'altres parts) per ferro. Aquesta és la raó per la qual els esportistes de resistència han de cuidar els seus nivells de ferro. A més, si us dic que l'hemoglobina és el principal component dels glòbuls vermells, i sabeu que les estades en altura fan augmentar els nivells de glòbuls vermells, també comprendreu la raó de l'ho habitual que és que esportistes de resistència facin "stages" en altura o fins i tot que a Espanya hi hagi un Centre d'Alt Rendiment a més de 2.000m com és el de Sierra Nevada.

I per què és tant important que arribi oxigen als teixits? Doncs la resposta us l'he donat al principi del post. Si la intensitat d'exercici és tant elevada que necessitem obtenir l'energia ràpidament, la via aeròbica no donarà "l'abast", i es recorrerà a la via anaeròbica per aconseguir-ho (amb tots els inconvenients que la via anaeròbica provoca per un esportista de resistència). Però aquest límit en què podríem dir que es passa d'una intensitat aeròbica a una anaeròbica no ve determinada per la intensitat d'exercici (de manera indirecta sí), sinó que ve determinada per les característiques de l'esportista, i en bona part del seu consum d'oxigen màxim. Us ficaré un exemple que ho entendreu millor. Imaginem-nos que tenim un esportista "A" i un esportista "B". L'esportista A l'anomenaré Contador, i al B, com que no estic inspirat, el nombraré "ciclista normal". Posem el cas que tots dos esportistes estan pedalant a la mateixa intensitat, a 350 Watts de potència. Encara que tots dos facin la mateixa força i vagin a la mateixa velocitat, Contador, que té un consum d'oxigen màxim més alt que el ciclista normal està aconseguint l'energia a partir de la via aeròbica, mentre que el ciclista normal ha de sol·licitar la via anaeròbica per mantenir el mateix ritme que Contador. Ara que ja coneixeu les característiques de cada via, podeu intuir que el ciclista normal no podrà mantenir gaire estona aquesta intensitat perquè se l'hi acabaran les reserves de glúcids o l'acumulació d'àcid làctic li farà disminuir la velocitat, i Contador acabarà deixant enrere al seu rival.

Després d'aquestes parrafades us puc explicar exactament què és el consum d'oxigen màxim, tot i que el què realment és interessant és que entenguéssiu perquè és important.
El consum d'oxigen màxim (VO2màx) és la quantitat màxima d'oxigen que l'organisme és capaç d'absorbir per unitat de temps. Perquè ho entengueu, és la diferència d'oxigen que hi ha entre l'aire que inspirem (igual per tots, ja que depèn de l'aire que estem respirant) i la quantitat d'oxigen que hi ha a l'aire que expirem (serà diferent segons la persona, ja que depèn de la capacitat dels teixits per "quedar-se" l'oxigen). Per tant, si el nostre organisme té més capacitat per quedar-se l'oxigen quan respirem, també tindrà més oxigen disponible per oxidar els substrats energètics i serà capaç de subministrar energia aeròbicament encara que la intensitat d'exercici sigui elevada.

Alguns us preguntareu com ho podeu fer per augmentar el consum d'oxigen màxim. Doncs per sort o per desgràcia, amb l'entrenament difícilment aconseguireu augmentar més d'un 30% del vostre consum d'oxigen màxim, ja que aquest depèn sobretot de la genètica. Segur que coneixeu algú que entrena molt (en quantitat) i molt bé (en qualitat), però que no hi ha manera de què aconsegueixi bons resultats i també casos a l'inrevés, de gent que no practica esport gaire sovint però si s'ha de fer alguna cursa o ha de practicar esports de resistència esporàdicament, sempre dóna la talla. Si sou com el Mourinho i us pregunteu el per què, és molt probable que el consum d'oxigen màxim sigui la resposta.

El consum d'oxigen màxim és pot calcular de manera absoluta (sense tenir en compte la massa corporal) obtenint la quantitat d'oxigen en valors de mililitres/ minut; o de manera relativa (depenent de la massa corporal) a partir de mL/ minut · kgs de l'esportista.
Encara que us puguis semblar que aquesta sigui una dada irrellevant pel rendiment, us demostraré que no és així. Esportistes que no necessiten desplaçar el seu pes durant la pràctica esportiva no tindran de preocupar-se per tenir un bon VO2màx relatiu, i els interessarà més l'absolut. Un remer, prioritzarà tenir una bona massa muscular encara que provoqui que el seu cos pesi més, ja que els kgs de més que pesaran els seus músculs interferiran relativament poc en què la seva embarcació vagi més o menys ràpid, en canvi, al tenir més massa muscular, tindrà més capacitat de "retenir" l'oxigen de l'aire respirant, tenint així un bon VO2màx absolut. Per altra banda, un maratonià ha d'evitar al màxim haver de transportar pes extra per recórrer els més de 42kms. El maratonià preferirà sacrificar el seu VO2màx absolut (tenint poca massa muscular), per tal de tenir un VO2màx relatiu millor. Per exemple, si hi ha un maratonià que té un VO2màx absolut de 5500mL·min i pesa 80 kgs, tindrà un VO2màx relatiu de 68,75mL.min.kg, mentre que si n'hi ha un altre que té el VO2màx de 5000mL·min i pesa 70 kgs, el seu VO2màx relatiu serà de 71, 43. Tot i que també depèn d'altres factors, el maratonià que té menys consum d'oxigen absolut i que també té un pes inferior, té tots els números per quedar per davant del seu rival ja que té un VO2màx relatiu millor.

M'agradaria ficar-vos un altre exemple sobre el VO2màx absolut i el relatiu. Per què Fabian Cancellara, que va tant sobrat a les cronos (4 vegades campió del món) no ha guanyat mai cap Tour de França ni probablement tampoc en guanyarà mai cap? Segurament que són els seus 80 kgs de pes corporal.
Cancellara no té rival perquè les cronos són bastant planes, i un cop el suïs ha embalat la bici, el ròssec del seu pes és molt baix comparat amb la impressionant potència que poden produir els seus músculs. El problema sorgeix quan ha de pujar llargs ports de muntanya. En pujada, Cancellara sí que ha d'arrossegar completament els seus 80kgs, i li és un gran hàndicap per poder seguir el ritme dels escaladors que pesen menys de 60 kgs. El VO2màx absolut de Cancellara ha de ser espectacular, no me'l puc ni imaginar, però quan calculem el relatiu es queda en uns valors "només" molt bons. El cas contrari el trobaríem amb Contador, que els seus 58kgs no li permeten produir tanta força com Cancellara en un pla, però que en pujada, al tenir un VO2màx relatiu tant bo provoca que gairebé ningú el pugui seguir.
  
M'agradaria explicar-vos més coses; què es pot millorar amb l'entrenament, en què es centren per millorar en l'entrenament atletes de resistència tant diferents com Kilian Jornet (ultra-resistència) o Kenenisa Bekele (menys de 30 minuts), etc, etc, però trobo que el post d'avui novament m'ha quedat massa llarg. Així que... potser més endavant ampliaré el tema.

martes, 11 de enero de 2011

Nasser Al-Attiyah, el príncep de Qatar que lluita per guanyar el Dakar

Després de 9 etapes finalitzades, la novena finalitzada fa pocs minuts (1r Sainz, 2n Al-Attiyah; Nani Roma encara no ha arribat) , el qatarí Nasser Al-Attiyah encapçala la classificació general en la categoria de cotxes, mantenint un intens duel amb Carlos Sainz, al igual que l'any passat. Nani Roma està fent un magnífic Dakar, i tan sols uns problemes mecànics l'estan apartant d'estar entre els 5 millors a la classificació general, pilotant un cotxe que encara que sempre n'ha parlat molt bé, tots sabem que no està a l'altura dels Volkswagen ni dels Mitsubishi oficials. M'agradaria però, parlar de Al-Attiyah, un pilot que m'agrada molt, i si el Nani no pot guanyar, prefereixo que guanyi el Dakar el curiós pilot qatarí.

Naser Al-Attiyah va néixer, al igual que el meu pare i la meva mare al 21 de desembre (tot i que tots 3 en diferents anys). Actualment té 40 anys, una curiosa història i un futur interessant. El primer que sobta és que un príncep de Qatar, amb el diners que deu posseir i la comodíssima vida que podria tenir, estigui participant, i lluitant per la victòria al rally més dur del món. La resposta és la seva passió per l'automovilisme i l'esport en general. A més dels bons resultats aconseguits damunt del cotxe, Al-Attiyah ha participat en 4 jocs olímpics (Atlanta, Sidney, Atenes i Pekin), aconseguint com a millors resultats un 6è lloc a Sidney i un 4rt lloc, després d'haver de realitzar-se el desempat per la lluita per la medalla de bronze als JJOO d'Atenes. Com molts sabeu, l'automobilisme no és un esport olímpic, per tant, Naser participa a les olimpíades practicant un altre esport. Si seguiu llegint, més d'un quedarà sorprès de saber quin és.

Naser Al-Attiyah va debutar al 1989 als rallys, fent de copilot d'un altre pilot qatarí. A la segona cursa, ja va fer de pilot. No ho va fer gens malament i va decidir provar fortuna com a pilot. L'any següent, ja va aconseguir guanyar el campionat qatarí al 1991. Les 5 següents proves (fins al 1995) també les va guanyar totes. El pilot de qatar però, no podia competir a nivell internacional ja que aleshores el president de la federació d'automovilisme de Qatar pertanyia a una família enemiga dels Al-Attiyah, i preferia promocionar a altres pilots abans que a Naser. Aquesta situació va provocar que Naser abandonés temporalment i decidis practicar de manera més "professional" un altre esport, que ell no dubta en reconèixer que només és un hobby per ell. L'esport olímpic del tir al plat.

Els resultats en tir al plat també van ser excel·lents, i al 1996 es va convertir en esportista olímpic al participar als Jocs Olímpics d'Atlanta. Com ja us he avançat, ha participat en 4 olimpíades, i fins i tot a tingut a tocar una medalla olímpica. A més, es va proclamar subcampió del món al mundial celebrat al 2001 a Itàlia, i ha aconseguit 2 vegades la medalla d'or als Jocs Asiàtics (la última vegada fa només 1 mes a la Xina).

Quan em vaig enterar que Naser Al-Attiyah també era tant bo en el tir al plat, vaig quedar realment sorprès i no entenia com un esportista podia estar a la èlit mundial en 2 esports tant diferents. Al cap d'una estona, i després d'haver-hi donat unes quantes voltes, vaig pensar que potser no era tant sorprenent. Tinc la costum de pensar què és el què hauria d'entrenar i ser competitiu un esportista quan em refereixo a un tipus d'esport en concret. Quan em vaig parar a pensar en les necessitats d'un professional del tir al plat, encara que no hi entenc en aquest esport, em van sortir algunes "qualitats" com: capacitat de concentració, d'atenció, precisió, velocitat de reacció, velocitat gestual, etc. Totes aquestes característiques també les hauria de posseir un bon pilot d'automovilisme, així que vaig arribar a la conclusió que potser el tir al plat i l'automovilisme no eren tant "diferents" com em pensava en un principi.

La veritat és que l'automovilisme és un esport que m'apassiona, i espero poder millorar molt els meus coneixaments sobre la preparació física i també mental pròximament. De fet, demà mateix inicio un període on realitzaré la Guia PRENTES (Guia de PReparació de l'ENtrenament ESportiu) sobre l'automovilisme. La realitzaré juntament amb els professionals del Departament de Planificació del CAR de Sant Cugat durant els pròxims mesos, i tot i que sé la gran feinada que m'espera i el "hàndicap" d'haver de fer els exàmens de la carrera de Nutrició Humana i Dietètica al mes de febrer, en tinc moltes ganes de posar-m'hi a "treballar". Espero que d'aqui uns mesos pugui parlar amb mes seguretat del cas de Naser Al-Attiyah, i si el fet de practicar el tir al plat, pot fins i tot ajudar a millorar la seva conducció al tractar-se d'una forma diferent d'entrenar, sobretot l'aspecte mental.

A l'any 2003, un cusí de Naser es fa amb la presidència de la Federació d'Automovilisme de Qatar, i N. Al-Attiyah torna al món de l'automovilisme. En aquest mateix any, ja es va proclamar campió del rally d'orient mitjà (que també va guanyar al 2005, 2006, 2007 i 2009). Al 2004 va començar a participar al mundial de rallys, i des de llavors ha participat en 39 proves del mundial, aconseguint el títol de campió mundial d'automovils de producció i una 8a posició scratch al rally d'Argentina del 2009.

Pel què fa al Dakar, la seva primera participació va ser al 2005, tot i que va haver d'abandonar al igual que a l'edició del 2006. Al 2007 va finalitzar en 6a posició i ja va aconseguir guanyar una etapa. Al 2009 va ser desqualificat després de patir uns problemes mecànics en una edició en què ja havia guanyat 2 etapes abans d'haver d'abandonar a la 6a etapa. I a l'any 2010 va aconseguir la segona posició a la general, quedant a només 2 minuts 12 segons (la diferència més petita de la història del Dakar), quedant per darrere d'uns dels grans pilots de tots els temps com és el Carlos Sainz.

Aquest 2011, després de 9 etapes (fa pocs instants han arribat els primers classificats de l'etapa del dia), Nasser Al-Attiyah és el lider del Dakar, perseguit per molt a prop de Carlos Sainz, i sembla que serà, al igual que l'any passat, un mà a mà entre aquests 2 pilots. De moment la balança està molt equilibrada, i en un rally com el dakar, la sort pot ser qui la faci decantar cap a un costat o un altre.

Sort pel Nasser, i sobretot, moltíssima sort i ànims pel local Nani Roma!

lunes, 3 de enero de 2011

Penso que Oscar Pereiro fracassarà en la seva "etapa futbolística"

Després d'uns quants dies, torno a actualitzar. I ho faig, al igual que vaig fer amb l'entrada del Marc Màrquez (sembla que després que quedar campió del món està rebent el reconeixement que es mereix), sobre un pressentiment que tinc, aquest cas sobre Oscar Pereiro i la seva etapa futbolística que acaba de començar.

Pereiro, que ara té 33 anys, va ser ciclista professional des del 2000 fins al 2010, que és l'any que s'ha retirat del ciclisme professional i a la vegada, ha debutat com a futbolista, a l'equip del Coruxo (desembre de 2010). A l'any 2006, Oscar Pereiro va aconseguir guanyar el Tour de França, sent un dels 5 espanyols que ho ha aconseguit al llarg de la història. Pels que desconeixieu la noticia, us deixo un enllaç del diario as que va publicar fa uns 15 dies. 

En principi, l'ex-ciclista combinaria la seva presència entre el primer equip del club (que milita a 2a b) i l'equip filial, a 2a regional. Tot i que m'agradaria equivocar-me, crec que Pereiro no es mourà de l'equip filial, i si arriba a debutar al primer equip serà per qüestions mediàtiques i no pas per raons futbolístiques. Us explico perquè penso així.

La principal raó del meu pressentiment és l'esport que ha estat practicant fins ara. Penso que Pereiro no rendirà a un bon nivell al futbol perquè ha estat practicant a un nivell professional, durant més de 10 anys, un esport lineal com és el ciclisme. Per altra banda, el futbol és un dels esports amb una no-linealitat més clara.

Quan diem que un esport és lineal, ens referim a que quan aparèixen estímuls, succeeixen una sèrie d'aconteixements i determinades respostes necessàries entorn a l'estímul. Així doncs, quan el ciclista fa una pedalada, la bicicleta sempre avança endavant, i el ciclista sap que ha de seguir pedalant, primer amb una cama i després amb l'altre, fent sempre el mateix moviment circular; sempre igual, d'una manera automatitzada. No és necessari que el ciclista pensi com ha de pedalar quan està anant amb bici, i es pot centrar per exemple en concentrar-se i "exprimir" tota l'energia que té. No cal que vagi pensant tota l'estona perquè en el ciclisme de carretera, la majoria d'accions són lineals, sempre iguals, i en poquíssimes ocasions hi aparèixen imprevistos. És molt previsible.

En canvi, el futbol, és molt diferent al ciclisme. Totes les característiques que he explicat del ciclisme són completament diferents ja que hi ha una gran interacció, un espai compartit i una participació simultània de dos equips que provoquen que els esportistes hagin d'adaptar les seves accions i comportaments tenint molt en compte als rivals i també als companys. Al futbol molt rarament es donen situacions iguals. Les passades poden venir més fortes o més fluixes, més altes o més baixes, en direcció ascendent o descendent, a prop del cos o més lluny, etc. A part, pots tenir el rival a prop o lluny, a la teva dreta o a la teva esquerre, saltant o corrent, etc. I a més, també s'ha de tenir en compte on tens els companys per decidir ràpidament cap on has de fer el control orientat, o si has de fer una passada de primeres, etc, etc, etc. En cada acció en el futbol, les situacions són diferents, i això provoca que el futbolista hagi d'estar prenent decisions constantment. I a més, per ser un bon futbolista, és necessàri que aquestes decisions es prenguin ràpidament i és clar, correctament. Per fer-ho, serà necessàri tenir una bona tècnica, però sobretot un bon talent i un bon entrenament adeqüat a millorar aquesta "presa de decisions" (o almenys evitar un entrenament que limiti aquesta presa de decisions). Com que ja s'ha dit abans que no hi ha cap situació igual, s'hauria d'entrenar amb variabilitat del medi. A més a més, les peculiaritats físiques no han de ser les mateixes (ni molt menys) les d'un futbolista i un ciclista.

Si heu arribat a aquí havent llegit l'escrit anterior, crec que ja entendreu millor perquè penso que Pereiro no serà un crack del futbol. Jo que de petit havia jugat a futbol, vaig practicar 6 anys de mountain bike, i vaig voler tornar a jugar a futbol 1 any després de la meva etapa "ciclista", ho vaig poder comprovar en primera persona. És molt difícil decidir què has de fer amb la pilota quan te la passen, i fa 6 anys que només entrenes de manera lineal. Futbolistes que també jugàven amb mi quan erem petits i que eren més dolents que jo, ara eren millors que jo i sabien que fer quan rebien la pilota, mentre que a mi em "robàven" la pilota abans de què hagués pogut prendre qualsevol decisió. Per un esportista que hagi estat practicant durant molts anys un esport lineal, tindrà dificultats per rendir a un esport no-lineal, ja que no està acostumat a la variabilitat. Per exemple, un d'esports lineal serà bo si juga amb un "fronton" perquè la pilota sempre li tornarà de la mateixa manera, però si juga un partit de tenis, és molt probable que perdi perquè li costarà "entendre" que quan tira la pilota cap a un costat li torni cap a l'altre.

Pereiro, com tots els ciclistes, ha entrenat a partir d'automatismes (els de pedalar), i per tant, el seu entrenament que ha fet durant més de 10 anys li seran perjudicials per la pràctica del futbol. Jo no ho sé si Pereiro té un talent innat per jugar a futbol i és capaç de prendre les millors decisions en molt poc temps, però jo penso que encara que tingui molt talent, tants anys de ciclisme són suficients per "esborrar-li" bona part d'aquest talent. I és que l'entrenament d'aquesta presa de decisions també és molt important. Ho hem pogut veure per exemple amb el cas de Xavi Hernández, que és el clar exemple de jugador que triomfa gràcies a la seva presa de decisions. El Xavi, a diferència de molts altres futbolistes, està jugant molt millor amb 30 anys que quan en tenia 24 o 25. Per això, en el futbol, la paraula expert sembla que estigui reservada gairebé només per jugadors "veterans". Un altre gran expert, tot i que aquest trenca la norma de veterans, és el Ricky Rubio. A mi em té meravellat, i no dubto en dir que és un dels meus ídols, quan veig el què fa amb 20 anys. Sempre dic que té un gran potèncial i que no sé fins a on arribarà, i és que si no s'espatlla (o l'espatllen), ja no sé el què podem veure d'aquest crack. Tant el Xavi com el Ricky són capaços de veure més respostes que la resta de jugadors en una mateixa jugada, veuen unes possibilitats que ni tant sols els defenses contemplen. Us deixo amb un exemple de un vídeo de 1 minutet on es veuen 4 o 5 accions del Ricky en un partit contra el Fuenlabrada quan aquest encara jugava amb el DKV Joventut.

De la mateixa manera que veig un "fracàs" futbolístic en el cas de Pereiro, també el veig en el cas de Usain Bolt si aquest també decideix passar-se al món del futbol una vegada hagi fet els 30 anys. Ja fa dies que vaig llegint noticies del tema, i avui mateix en surt una altre publicada al diari Sport, on diu que li agradaria jugar al Manchester United. Les raons del meu pressentiment són les mateixes que el cas de Pereiro ja que l'atletisme també és un esport lineal (encara més clar que el ciclisme), i penso que Bolt no en tindrà prou només amb les seves excel·lents capacitats físiques per arribar a la èlit del futbol. Si ho aconseguís i fos per raons només futbolístiques, Usain Bolt es mereixeria sense cap mena de dubte ser considerat el millor esportista de la història. Sí que veig grans possibilitats que Bolt triomfi en el salt de llargada, com s'ha estat especulant durant l'últim any. Pensant en les característiques necessàries per triomfar en el salt de llargada i les característiques de Bolt, crec que Bolt podria ser perfectament campió del món de l'especialitat i fins i tot, lluitar per establir un nou récord olímpic. Jo penso que Bolt "abandonarà" els 100m després dels Jocs Olímpics de Londres 2012, i del 2012 al 2016 (fins que es passi al futbol), es dedicarà al salt de llargada, on crec que serà un dels referents de la prova durant aquests anys. De moment es parla més del futbol que del salt de llargada; ja ho veurem.

Per finalitzar, apuntar que defenso totalment a Pereiro en la decisió de jugar al futbol. Crec que com a ex-esportista d'èlit, és una gran decisió que ara practiqui un esport com és el futbol que no va poder practicar durant la seva carrera professional, encara que el futbol penso que ho haurà de fer de manera amateur. Desitjar-li sort a Pereiro i per acabar l'actualització us deixo un vídeo d'una victòria d'etapa al Tour de 2005, un any abans de guanyar la general del Tour de França.
Que tingueu un bon 2011!

viernes, 10 de diciembre de 2010

Les begudes ensucrades (Coca-cola, Fanta, ...). 4 coses que heu de saber!

Com podeu veure al títol, l'actualització d'avui torna a anar sobre begudes. El tema se'm va acudir quan feia l'actualització sobre el Red Bull, però vaig pensar que no calia allargar més l'escrit i em vaig guardar la idea per fer una "2a part" sobre begudes.

En aquesta ocasió explicaré els efectes negatius que comporta ser consumidor habitual de begudes ensucrades, entenent com a begudes ensucrades la coca-cola, fanta, schweppes, trina, etc, etc. Ho intentaré fer explicant-vos els riscs per la salut que això comporta a partir de diverses curiositats sobre aquestes begudes, que potser mai us hi heu parat a pensar. 

Ser consumidor habitual d'aquest tipus de begudes, serà un factor de risc per patir obesitat, diabètis i malalties relacionades amb el cor.  
Mirant "l'etiqueta" de la coca-cola, veureu que té 0g de greix. Algú de vosaltres es preguntarà com pot engreixar si no porta gens ni mica de greix, i es pensarà que ens estan enganyant. Primer de tot, dir-vos que generalment, la composició nutricional que hi ha a les etiquetes no enganyen, i menys la de productes d'empreses multinacionals (estan molt controlades). La coca-cola i begudes ensucrades engreixen per culpa dels sucres que porten.

Si us torneu a fixar amb la composició nutricional de la coca-cola, veureu que per cada 100ml, porta 10,6g d'hidrats de carboni, tots ells d'absorció simple (sucres us posarà a "l'etiqueta"). Us heu preguntat mai si això és gaire? Doncs si fem la conversió, en una llauna de 330ml (mida normal), hi ha 35 grams de sucre. Per què us en feu una idea, 35 grams de sucre són més de 3 cullerades soperes de sucre. Cada vegada que ens bevem una llauna de Coca-cola, ens estem menjant més de 3 cullerades de sucre. Per cert, el Red Bull que "defensava" a una actualització anterior, també és una beguda ensucrada (11% de sucres senzills), però també és veritat que en una llauna de Red Bull n'hi ha menys quantitat que en una de Coca-cola o Fanta. Us adjunto una imatge que he trobat a internet. No sé quan pesa cada tarròs de sucre d'aquests, però segurament que la comparació que fan és veritat.  

El sucre, que és tant "dolç" i tant "bo", és el causant de totes les malalties comentades anteriorment. Tot i que entre el 50 i el 60% del total de calories que ingerim haurien de provenir dels hidrats de carboni, hem de vigilar amb la ingesta dels hidrats de carboni d'assimilació ràpida (sucres senzills). El problema d'aquests sucres és que s'absorbeixen ràpidament i fan que a la sang hi hagi una concentració de glucosa molt elevada, "obligant" a fer actuar la insulina perquè en disminueixi aquesta alta concentració i en faci reserves.
Que hi hagi aquests pics alts de glucosa a la sang, suposa un problema pel cos, i podria acabar provocant diabètis.
L'altre problema que es dóna per aquest fet, és l'obesitat. Perquè la insulina "faci emmagatzemar" el sucre de la sang en glucògen al fetge o músculs, cal que aquests dipòsits no estiguin plens. Si no hem fet activitat física abans, segurament que tindrem aquests dipòsits bastant plens, i aquest sucre "lliure" no es podrà emmagatzemar en glucògen. La única opció que tindrà el fetge serà convertir aquest sucre en greixos, que s'emmagatzemaran al teixit adipós. 

Com veieu doncs, una beguda ensucrada no és tant "dolenta" per una persona que estigui fent o hagi acabat de fer esport (tindrà els dipòsits de glucògen buits), però tampoc és la millor beguda per un esportista. D'aquí un temps faré una actualització més relacionada sobre les begudes per esportistes, recuperació, etc (m'ho ha proposat un amic, i crec que pot ser interessant), però ja us avanço ara que aquestes begudes tenen massa sucre per ser "ideals" per l'esport. Durant la pràctica esportiva, volem que el què consumim, ràpidament estigui disponible al nostre cos, i per tant, necessitem una ràpida absorció. Perquè l'absorció sigui pràcticament instantània, la concentració de sucres hauria de ser pròxima al 6 o 7%, mentre que aquestes begudes, com hem vist, la tenen al 10 o 11%. Volem que sigui pròxima al 6% perquè la sang, també té una concentració osmòtica aproximada de 6%. Si tots dos tenen la mateixa concentració, no ens haurem d'esperar que abans de què s'absorbeixi s'igualin les concentracions. Per això diem que per fer esport, les begudes han de ser isotòniques (la mateixa concentració), mentre que la coca-cola és hipertònica.

Fa un temps, vaig llegir un article que anava molt relacionat amb el tema de l'actualització d'avui. A l'estudi, es va comprovar que hi havia una clara relació entre el consum de begudes ensucrades i l'excés de pes entre els habitants d'Estats Units. A més, el consum d'aquest tipus de begudes ha augmentat molt als últims anys, tal i com podeu veure al gràfic que us adjunto. Afegeixo també una dada impactant. A Estats Units, el cost mèdic anual per tractar a persones amb sobrepès és de 147 bilions de dolars.

Per evitar aquesta situació, a Estats Units estan considerant la possibilitat d'afegir unes taxes econòmiques que hagin de pagar els americans per comprar la beguda. Una mesura semblant a la que ens trobem a la hora de comprar un paquet de tabac. Els guanys d'aquestes taxes anirien destinades a programes de prevenció d'obesitat, programes de suport nutricional infantil, etc.

Una altre "estratègia" és posar al mercat begudes amb un contingut calòric molt menor, substituint els sucres per edulcorants. Ja s'està efectuant aquesta variació, per exemple amb la Coca-cola zero. El problema però, és la rumorologia que hi ha sobre algun edulcorant d'aquest producte, que sembla ser que podria ser cancerígen. Com que en desconec sí és veritat o no, i no hi entenc gaire amb el tema d'additius, prefereixo no parlar-ne.

Només em queda aconsellar-vos que tingueu mesura en el consum d'aquestes begudes, i si sou consumidors habituals com la noia del video, cap a fer EXERCIISE!!

sábado, 4 de diciembre de 2010

De Heidi a Sr. Andreas Krieger. Els efectes secundaris del dòping

Mentre estava escrivint l'anterior artícle sobre Leo Messi, on es feia incís en algun moment sobre el dòping, em va venir al cap el cas de Heidi Krieger. Vaig pensar que podria ser un bon tema per explicar-vos, aprofitant alhora per denunciar el gran enemic de l'esport, el dòping.

Per parlar sobre dòping, res millor que situar-nos a les dècades dels 70 i 80. El descontrol sobre el dòping era mundial, però si a una zona el seu ús era accentuat, aquesta era la RDA (República Democràtica d'Alemanya). Més endavant us tornaré a parlar sobre la RDA, però ara us voldria explicar un cas concret. Un sol exemple de com el dòping pot destrossar la vida d'un esportista.


Heidi Krieger era la única nena d'una familia de 4 germans que va començar a fer esport als 11 anys. En veure que l'esport se li donava bé, a l'any 1979 (amb 13 anys) va entrar a l'internat per esportistes de la RDA com a llençadora de pes. Ben aviat, quan Heidi tenia 15 anys va començar a ser dopada amb hormones anabolitzants. Eren androgens, que dit d'una altre manera, són hormones masculines (entren les quals hi ha la testosterona). Aquestes hormones provoquen un gran augment del rendiment, per això (entre d'altres factors), un home té més força que una dona. Com és d'esperar, el seu rendiment va augmentar de manera espectacular, passant de llançar 14 metres fins a 20, gràcies a les píldores i al dur entrenament.

Aquests canvis però, no es van manifestar únicament amb un augment de rendiment, sinó que també es van començar a notar física i mentalment. En una època tant important per les hormones com és l'adolescència, la brutal administració d'andrògens (fins a 50mg a la setmana), va provocar que guanyés un fort volum muscular, va acabar mesurant gairebé 1'90m, la seva menstruació no era regular, la seva veu es va tornar molt greu, li va començar a sortir pel a la cara i al pit, etc. A nivell mental, es sentia un home dins un "cos de dona", i li van passar a agradar les dones. De mica en mica, s'estava "convertint" en un home.

La situació era tant crítica per Heidi, que se'n va anar a la banyera i es va tallar les venes. Quan ja estava inconscient, va arribar el seu gos, que el va colpejar i li va fer recuperar la consciència, permetent-li frenar la sang i evitar la mort.

Paral·lelament als seus problemes, Heidi aconseguia bons resultats, arribant a proclamar-se campiona d'Europa de llançament de pes al 1986, a Stuttgart amb una marca de 21,10m.

A l'any 1990, problemes de salut relacionats amb el dòping la van obligar abandonar la competició, i 7 anys més tard, va decidir operar-se per fer un canvi de sexe. Quan li va comentar les seves intencions al doctor, aquest es va pensar que es volia operar per passar a ser dona, però no. Al 1997, després de l'operació, l'antiga Heidi va passar-se a anomenar Andreas.

Actualment, Andreas està casat amb una antiga nedadora de la RDA "Ute Krause", que també va estar sotmesa al dòping i que actualment pateix fortes depressions com a conseqüència del dòping.

Tornant a la República Democràtica d'Alemanya, l'esport a nivell polític per ells era una gran propaganda per mostrar-se arreu del món com una gran potència, i estaven disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir victòries. No només es van conformar en utilitzar els productes dopants de forma descontrolada, sinó que tenien un total de 1.800 científics treballant per aconseguir un esteroide pròpi. L'"Oral Turinabol", una molècula destinada únicament a esportistes de la RDA, segons un estudi, un total de més de 10.000 esportistes de la RDA van ser dopats amb aquest esteroide.

"L'èxit" a nivell esportiu, si és que es pot considerar èxit, va ser excel·lent i durant els Jocs Olímpics entre 1968 i 1988 (5 J.J.O.O, recordeu que es celebren cada 4 anys), la R.D.A. va aconseguir un total de 519 medalles olímpiques. Una xifra espectacular per una regió de només 17 milions de persones, que només és comparable amb les medalles aconseguides per les superpotències americanes i soviètiques. A aquest video podeu veure alguns dels campions de la RDA amb l'himne nacional de fons. Espero que a partir d'avui quan l'escolteu no us sentiu orgullosos de les victòries esportives, sinó més aviat avergonyits. No tant pels esportistes (molts van ser dopats sense saber-ho) sinó pels "cervells" del programa de la RDA.

Els efectes secundaris d'aquests esportistes dopats amb Oral Turinabol també han sigut increïbles. A part del cas mencionat de Heidi Krieger, n'hi ha molts d'altres. Per exemple, Bárbara Krausse, nedadora campiona olímpica i mundial de 100 i 200m lliures té dos fills deformats. La seva companya Andrea Pollack va haver d'abortar i Katrin Krabbe va perdre al 1994 el fill que esperava.  Aquests només són alguns dels exemples dels efectes secundàris que han tingut esportistes de la RDA, que segons especialistes, creuen que l'administració d'hormones masculines els hi ha provocat alteracions ginecològiques.

Com he dit al principi, el dòping no estava present únicament a la RDA (que com hem vist, podríem anomenar República del Dòping d'Alemanya), sinó que se'n feia ús a bona part del món. Els resultats obtinguts a partir del dòping encara tenen la seva importància a l'actualitat. Sense anar més lluny, de les 23 proves olímpiques femenines de l'atletisme, 12 dels 23 rècord mundials es van aconseguir entre 1980 i 1990, i segueixen vigents actualment, 20 anys més tard i on els mètodes d'entrenament estan molt més avançats. Podran ser superats mai per una atleta que no estigui dopada? S'haurien d'eliminar aquests rècords?. 

En tot cas, els efectes secundàris d'algunes d'aquestes atletes també conviden a "passar" del dòping. Per ficar algun exemple, Petra Schneider pateix del fetge i del cor, la nedadora Rica Reinisch té quistes als ovaris i l'atleta actual rècord el món de 100 i 200m lliures des de 1988, Florence Griffith Joyner va morir amb només 38 anys i tot sembla indicar que per culpa del dòping.

Tolerància 0 al dopatge i sancions d'inhibilitació esportiva de per vida per aquells que es demostri el seu positiu amb un clar objectiu d'augmentar el rendiment a partir de substàncies prohibides!

sábado, 20 de noviembre de 2010

Leo Messi i les hormones del creixement

Tot i que no tenia pensat actualitzar amb aquest tema, una petició en un dels comentaris que he rebut m'ha fet canviar d'opinió i decidir-me pel tema de Messi i les GH. Encara que no domino massa el tema, crec que us interessa molt.

Messi és conegut mundialment, no hi ha dubte de què és un dels millors jugadors del món (per no dir el millor) i un dels millors de la història però, podria haver set diferent la història si no hagués estat per un tractament? Què és el què li va aportar l'hormona del creixement?.

El crack blaugrana va iniciar el tractament quan tenia 11 anys a Argentina, tractat per l'endocrinòleg Diego Schwarsztein després de què se li diagnostiqués un retràs en el seu creixement degut a una insuficient producció d'hormona del creixement (mesurava 127cm mentre que la mitjana per la seva edat era de 146cm). Actualment, la seva alçada ha deixat de ser un problema. Tot i que segueix sent un jugador baix, els seus 170cm que mesura no afecten al seu rendiment.

Les hormones del creixement (GH) es segreguen a l'hipòfisis de manera natural i actuen en bona part de l'organisme. Le seves funcions principals són el "creixement" dels ossos, també fa augmentar la massa muscular, fomenta la utilització de greixos com a substrat energètic i augmenta la mida i activitat dels ronyons i algun altre òrgan. Actuen amb un comportament anabòlic, és a dir, s'encarreguen de fer entrar substrats que circulen a la sang cap a dins dels teixits. Si el dèficit d'hormones del creixement és important, el subjecte pot presentar enanisme, mentre que si n'hi ha un excés, es pot patir gegantisme.

Les GH estan considerades com a dòping. Alguns esportistes, sobretot culturistes les han utilitzat sobretot per aconseguir guanyar una major massa muscular gràcies al seu "poder" anabòlic i alhora definir els seus músculs "cremant" greixos. El cas del Messi però, és diferent. L'objectiu del seu tractament no era per buscar un major rendiment a partir de substàncies prohibides, sinó el d'aconseguir una alçada d'acord amb la corresponent per la seva edat, corregint una "malaltia" que li impedia créixer amb normalitat degut a la insuficient secreció de les hormones. Encara que potser no és el millor exemple, es podria fer una comparació amb el cas de Messi i el d'una persona diabètica. Un diabètic ha d'administrar-se diàriament una hormona com és la insulina per tal de corregir la malaltia "diabètis". El cas de la diabètis es pot produir per vàries raons. Una d'elles, insuficient producció de la hormona anabòlica insulina. La funció de la insulina, al ser anabòlica, és fer entrar l'excés de sucres que hi ha a la sang cap al fetge o músculs, emmagatzemant la glucosa (sucres) en forma de glicògen i així normalitzar els nivells de glucosa de la sang (perillosos per la salut quan són massa elevats  i també quan són massa baixos). Per tant, segons el meu punt de vista, no s'hauria de considerar que Messi es dopés amb les GH, sinó que va fer un tractament per contrarestar una malaltia que afectava al creixement d'un simple nen de 11 anys que no li permetia créixer amb normalitat. Aquí la seva història de nen explicada per ell mateix.
 
Referent a les preguntes que em van demanar a partir del comentari, sobre si n'havia aconseguit algun benefici (a part del creixement) o si el tractament li provoca algun problema actualment, jo crec que el seu alt rendiment no està relacionat amb el tractament, i us explicaré perquè penso així.

La principal arma de Messi és la seva depurada tècnica. La tècnica va molt relacionada amb aspectes coordinatius i control del pròpi cos. Les GH, en cap cas produeixen una millora d'aquests aspectes. Un altre dels aspectes dels quals destaca Messi és la seva arrencada i explosivitat. Aquí, al igual que la tècnica, hi té molt a veure factors genètics. Les fibres dels seus músculs, que de ben segur tenen un alt percentatge de fibres ràpides són les causants de què sigui capaç d'arrencar tant ràpid i d'aconseguir una molt bona velocitat punta. Per contra, les fibres ràpides es fatiguen amb més facilitat que les lentes. El percentatge de fibres ràpides dels músculs sembla ser que vé molt determinat genèticament, i per tant, el tractament amb GH, no augmenta el nombre de fibres ràpides. Sí que podria haver aconseguit un petit augment de potència al hipertrofiar les seves cames amb les GH, però jo penso que ni molt menys és el factor determinant del rendiment de Messi. Altres factors com la precisió o aspectes relacionats amb la tàctica (possiblement, els aspectes tàctics són els que més influeixen en el rendiment d'un jugador de futbol) no es veuen beneficiats per un tractament amb GH.

Pel què fa als aspectes negatius, molts mitjans de comunicació donaven les culpes al tractament quan Messi patía una lesió muscular. S'havia dit que els isquiotibials de Messi estaven en constant tensió i que per tant es lesionaven. Podria ser. El cas de què últimament Messi no pateixi aquests tipus de lesions em fa pensar que les seves lesions musculars únicament són més propenses al tenir un alt percentatge de fibres ràpides que deixaven els músculs de Messi fatigats i sobrecarregats i per tant, molt propensos a lesionar-se en un calendari amb dos partits per setmana. Un control de la dieta, un treball específic i exercicis de prevenció de lesions (a part de massatges de descàrrega que m'imagino que també rep) semblen de moment, suficients per evitar lesions musculars de l'estrella del Barça.

Pel què fa a la última pregunta que se'm va fer sobre si es podria considerar dòping, ja he explicat anteriorment que jo crec que no. Afegeixo també que les dosis del tractament amb GH van entre 0,025 i 0,035 mg/kg/dia, mentre que pel dòping amb GH s'utilitzen dosis unes 10 vegades superior a les del tractament.

 Espero haver aclarit els dubtes que es tenien d'aquest cas, i que el tema us hagi set interessant. Una altre vegada m'ha quedat una actualització massa llarga, i això que m'he quedat amb ganes d'explicar-vos les perilloses conseqüències que es poden produir al utilitzar dòping, i sobretot un cas concret. Poster a la pròxima actualització anirà sobre aquest tema. De moment, seguim disfrutant del gran Messi.